Hello readers!
Summer is already over, but autumn is a great season to sit on the sofa, with a cup of tea, and read all afternoon while it's raining outside. So today we (yes, both of us) have a "book post" for you, showing which books we read in Summer and what we think about them.
Hola lectorxs!
L'estiu ja s'ha acabat, però la tardor és una estació ideal per asseure's al sofà, amb una tassa de te, i passar-se la tarda llegint mentre a fora plou. Així que avui tenim una entrada sobre literatura: us ensenyem els llibres que hem llegit aquest estiu i us expliquem què en pensem.
This summer (sadly) I haven't read many books, but the ones I have read I have enjoyed them a lot, specially the ones I'm gonna talk about. I usually read japanese authors since they are the ones which make my reading time the most meaningful. I love their writing style: simple, without repeat the same stuff over and over again, but deep (they flow while making you think and sometimes, hurting your soul).
Aquest estiu (malauradament) no he llegit gaires llibres, però els que sí que he llegit els he gaudit molt, especialment aquells dels que ara parlaré. Normalment llegeixo autors japonesos ja que són els que converteixen els meus moments de lectura en els més intensos. M'agrada molt el seu estil narratiu: simple, sense repetir una vegada i una altra el mateix, però dens (flueixen mentre et fan pensari a vegades et feriexen l'ànima).
Aquest estiu (malauradament) no he llegit gaires llibres, però els que sí que he llegit els he gaudit molt, especialment aquells dels que ara parlaré. Normalment llegeixo autors japonesos ja que són els que converteixen els meus moments de lectura en els més intensos. M'agrada molt el seu estil narratiu: simple, sense repetir una vegada i una altra el mateix, però dens (flueixen mentre et fan pensar
After finishing the baccalaureate I had some serious problems with reading. I studied humanities and I spend two years reading A LOT (I enjoyed some of the books, I treasured some of them and I bored and wanted not to read them again some others too) which made me need some free time outside books pages although it doesn't make any sense. In between this period and discovering Amélie Nothomb I haven't had read much, but after finding her everything made sense and I could start reading fluently again.
The first I read was, casually, the last one she published: "La Nostalgie heureuse". I wanted to read it because before I had read a review about that belguim and japanese amazing writer who named one of her books after the japanese word "Natsukashii", or "happy nostalgy" (a beautiful concept that is hard to understand in the Occident culture).
This book is autobiographic (as most of her novels) and it's about her trip to Japan after having been away from her home country for more than ten years. She meets with her ex boyfriend, her aya (the old woman who took care of Nothomb in her early years) and her past feelings and memories. Sweet and sour, easy to read but hard to process. If this book teaches you something is that time goes by but letting go is not as easy as it may seems. I thank the author for her honesty because it's not usual to find a writer who can expose herself truly. I found interesting the paragraphs were she explained how she felt inside but how she remained in front of the camera when the cameramen were filming the tv program (one of the reasons why she went to Japan was to film a short documentary about her for the belgium television). After finishing the novel, I read the book that was published before this one; and again, the one before that one; and now I can't stop reading her. You may love or hate it (I recommended the author to a couple of friends and they loved or hated her books), but please make yourself a favor and give it a try because at least it won't make you feel indifferent!
Quan vaig acabar el batxillerat vaig tenir alguns problemes greus pel que fa a la lectura. Vaig estudiar humanitats i vaig passar-me dos anys llegint MOLT (vaig gaudir alguns dels llibres, estimar-ne d'altres i avorrir-ne fins al punt de no voler-los rellegir mai alguns més) fet que va provocar que necessités un període de llibertat fora de les pàgines dels llibres encara que no tingués cap mena de sentit. Entremig d'aquesta etapa i la descoberta d'Amélie Nothomb encara no havia aconseguit llegir gaire, però després de trobar-la tot va prendre forma i vaig poder tornar a llegir fluidament.
El primer que vaig llegir va ser, casualment, l'últim que va publicar: La Nostalgie heureuse. Volia fullejar-lo perquè abans havia llegit una crítica sobre aquella fantàstica escriptora belga i japonesa que va anomenar un dels seus llibres sota la paraula "Natsukashii", o "nostàlgia feliç" (un concepte preciós que és complicat d'entendre des de la percepció de la cultura occidental).
Aquesta publicació és autobiogràfica (com la majoria de les seves novel·les) i tracta sobre el seu viatge al Japó després d'haver estat més de deu anys lluny del seu país natal. Es retroba amb el seu ex novi, la seva aya (la vella dona que es va fer càrrec de Nothomb en els seus anys primerencs) i els sentiments i memòries del seu passat. Dolç i amarg, fàcil de llegit però difícil de pair. Si aquesta lectura t'ensenya alguna cosa és que el temps passa però que desprendre's d'allò que va ser important no és tan fàcil com pot arribar a semblar. Agraeixo a l'autora la seva honestedat perquè no és habitual trobar un escriptor que s'exposi veritablement. Em van semblar especialment interessants els paràgrafs en què explicava com se sentia per dins però com es mostrava intacte davant de la càmera quan els càmeres estaven gravant el programa de televisió (un dels motius pels quals va anar a Japó era per a filmar un breu documental sobre ella per a la televisió belga). Després d'haver acabat la lectura, he llegit el llibre que es va publicar prèviament a aquest últim; i després, l'anterior que precedia el penúltim; i ara, no puc parar de llegir-la. La podràs estimar o odiar (vaig recomenar l'autora a un parell d'amics i o bé van adorar els seus llibres o bé els van odiar), però siusplau,fes-te un favor i dóna-li una oportunitat perquè com a mínim no et deixarà indiferent!
El primer que vaig llegir va ser, casualment, l'últim que va publicar: La Nostalgie heureuse. Volia fullejar-lo perquè abans havia llegit una crítica sobre aquella fantàstica escriptora belga i japonesa que va anomenar un dels seus llibres sota la paraula "Natsukashii", o "nostàlgia feliç" (un concepte preciós que és complicat d'entendre des de la percepció de la cultura occidental).
Aquesta publicació és autobiogràfica (com la majoria de les seves novel·les) i tracta sobre el seu viatge al Japó després d'haver estat més de deu anys lluny del seu país natal. Es retroba amb el seu ex novi, la seva aya (la vella dona que es va fer càrrec de Nothomb en els seus anys primerencs) i els sentiments i memòries del seu passat. Dolç i amarg, fàcil de llegit però difícil de pair. Si aquesta lectura t'ensenya alguna cosa és que el temps passa però que desprendre's d'allò que va ser important no és tan fàcil com pot arribar a semblar. Agraeixo a l'autora la seva honestedat perquè no és habitual trobar un escriptor que s'exposi veritablement. Em van semblar especialment interessants els paràgrafs en què explicava com se sentia per dins però com es mostrava intacte davant de la càmera quan els càmeres estaven gravant el programa de televisió (un dels motius pels quals va anar a Japó era per a filmar un breu documental sobre ella per a la televisió belga). Després d'haver acabat la lectura, he llegit el llibre que es va publicar prèviament a aquest últim; i després, l'anterior que precedia el penúltim; i ara, no puc parar de llegir-la. La podràs estimar o odiar (vaig recomenar l'autora a un parell d'amics i o bé van adorar els seus llibres o bé els van odiar), però siusplau,
I bought Men without women as a present to my father, who introduced me to Haruki Murakami's books. Last summer I read Colorless Tsukuru Tanizaki and His Years of Pilgrimage and I still think about that piece, so when my dad finished his new book I thought it was a good idea to give it a try (and I'm glad I did!). This one it's not a novel but seven short stories about relationships between these two genders. Each story is different and this is one of the reasons why is worth your time. Short fiction usually don't obtain the respect and admiration they deserve, and Murakami is one of the authors who makes you realize it doesn't make any sense. Love is interesting because you, as an individual, can feel and express it in multiple ways, and each time you experience it, somehow changes you: this is what happens to each of the characters. Their personal experiences, which doesn't lack anything and show you than there is more than the usual cheesy love stories (and everybody knows what I'm referring to), will make you feel proud when you say openly you enjoy love stories.
Vaig comprar Homes sense dones per a regalar-lo al meu pare, que em va introduir en la lectura dels llibres de Haruki Murakami. L'estiu passat vaig llegir Els anys de peregrinació del noi sense color i encara hi continuo pensant, de manera que quan el meu pare va acabar el seu nou llibre vaig pensar que era una bona idea començar-lo a llegir (i estic contenta d'haver-ho fet!). No és una novel·la, sinó set contes breus sobre relacions entre aquests dos gèneres. Cada història és diferent i aquest és, precismant, un dels motius pel qual val la pena llegir-lo. Les narracions curtes normalment no reben el respecte i l'admiració que es mereixen, i Murakami és un dels autors que fa adonar-te que això no té cap tipus de sentit. L'amor és interessant perquè tu, com a individu, el pots sentir i expressar de múltiples maneres, i cada vegada que l'experiencies, d'alguna manera, et canvia: això és el que passa a cada un dels personatges que hi figuren. Les seves vivències personals, a les que no els falta de res i que et mostren que hi ha molt més que les habituals empalagoses històries d'amor (i tothom sap a què em refereixo), et faran sentir orgullós quan diguis obertament que t'agraden les històries romàntiques.
Vaig comprar Homes sense dones per a regalar-lo al meu pare, que em va introduir en la lectura dels llibres de Haruki Murakami. L'estiu passat vaig llegir Els anys de peregrinació del noi sense color i encara hi continuo pensant, de manera que quan el meu pare va acabar el seu nou llibre vaig pensar que era una bona idea començar-lo a llegir (i estic contenta d'haver-ho fet!). No és una novel·la, sinó set contes breus sobre relacions entre aquests dos gèneres. Cada història és diferent i aquest és, precismant, un dels motius pel qual val la pena llegir-lo. Les narracions curtes normalment no reben el respecte i l'admiració que es mereixen, i Murakami és un dels autors que fa adonar-te que això no té cap tipus de sentit. L'amor és interessant perquè tu, com a individu, el pots sentir i expressar de múltiples maneres, i cada vegada que l'experiencies, d'alguna manera, et canvia: això és el que passa a cada un dels personatges que hi figuren. Les seves vivències personals, a les que no els falta de res i que et mostren que hi ha molt més que les habituals empalagoses històries d'amor (i tothom sap a què em refereixo), et faran sentir orgullós quan diguis obertament que t'agraden les històries romàntiques.
Montse
This summer I read two books: The Great Gatsby (1925), by Francis Scott Fitzerald and Rayuela (1963), by Julio Cortázar, both of them in their original language.
Aquest estiu he llegit El gran Gatsby (1925) de Francis Scott Fitzerald i Rayuela (1963) de Julio Cortázar, tots dos en la seva llengua original.
The Great Gatsby:
I got this book as a present from my friends in my 20th birthday. I was extremely happy because I'm fascinated in "the roaring twenties". Actually, the party for my birthday was about that period of time!
I really liked the book and I found it easy to understand it in English. It's about a man, Jay Gatsby, who is secretly in love with Daisy Buchanan, who is married, and does whatever he can to make her fall in love with him. It has lots of interesting points that made me think a lot about society and people's relationships. Fitzerald creates a good portrait of 1920's society: their parties, their lifestyle, their money, their madness... Moreover, the narrator (Nick Carraway) is not the main character (Jay Gatsby), so it provides the novel with a very interesting critique of that society. From my point of view, the book is a little bit too male chauvinist (I'm not sure this is the correct expression), but it's according to what was happening at that time, so I can't complain. All the characters are terrific, complex and with lots of lights and shadows.
To sum up, it's a great (and short) book to read, a classic of all times and it's really worth it. And if you like it a lot, there's a recent film adaptation by Baz Luhrmann, from 2013, with Leonardo DiCaprio and Carey Mulligan.
El gran Gatsby va ser un dels regals del meu vintè aniversari, de part dels meus amics. Vaig estar molt contenta perquè els anys 20 m'agraden especialment. De fet, la festa d'aniversari estava ambientada als anys 20 i tothom anava disfressat!
El llibre em va agradar molt i vaig trobar que s'entenia molt bé en anglès. Va d'un home, Jay Gatsby, que està secretament enamorat de Daisy Buchanan, una dona casada, i fa tot el possible perquè ella s'enamori d'ell. Té molts punts interessants que em van fer pensar en la societat i en les relacions humanes. Fitzerald crea un retrat molt real de la societat dels anys 20: les seves festes, el seu estil de vida, els seus diners, la seva bogeria... A més, el narrador (Nick Carraway) no és el personatge protagonista, fet que aporta una crítica molt interessant al llibre. Pel meu gust és una mica massa masclista, però vist històricament, és tal com era la societat en aquella època, així que no puc queixar-me molt... Tots els personatges són excel·lents, molt complexos i amb molts clar-obscurs.
Resumint, és un llibre genial (i curtet) que val molt la pena llegir, un clàssic de tots els temps. I si us agrada molt, hi ha una adaptació filmogràfica recent, del 2013, dirigida per Baz Luhrmann amb Leonardo DiCaprio i Carey Mulligan.
El gran Gatsby va ser un dels regals del meu vintè aniversari, de part dels meus amics. Vaig estar molt contenta perquè els anys 20 m'agraden especialment. De fet, la festa d'aniversari estava ambientada als anys 20 i tothom anava disfressat!
El llibre em va agradar molt i vaig trobar que s'entenia molt bé en anglès. Va d'un home, Jay Gatsby, que està secretament enamorat de Daisy Buchanan, una dona casada, i fa tot el possible perquè ella s'enamori d'ell. Té molts punts interessants que em van fer pensar en la societat i en les relacions humanes. Fitzerald crea un retrat molt real de la societat dels anys 20: les seves festes, el seu estil de vida, els seus diners, la seva bogeria... A més, el narrador (Nick Carraway) no és el personatge protagonista, fet que aporta una crítica molt interessant al llibre. Pel meu gust és una mica massa masclista, però vist històricament, és tal com era la societat en aquella època, així que no puc queixar-me molt... Tots els personatges són excel·lents, molt complexos i amb molts clar-obscurs.
Resumint, és un llibre genial (i curtet) que val molt la pena llegir, un clàssic de tots els temps. I si us agrada molt, hi ha una adaptació filmogràfica recent, del 2013, dirigida per Baz Luhrmann amb Leonardo DiCaprio i Carey Mulligan.
Rayuela:
I read Rayuela after The Great Gatsby and it was a big shock! Although my Spanish is better than my English, I found it quite harder to understand the novel. Rayuela is an experiment: Cortazar proposes different ways to read it, as if it were a game (rayuela means hopscotch). It was a challange for me, and it was fun, but I think I dind't learn as much as I could. Maybe in some years time I'll read it again and I'll see and learn a lot more.
It's about an intellectual man, Horacio Oliveira and his friends, lovers, troubles... He is in love with Lucía (la Maga), who is very different from him (she is more innocent, more romantic, more magical...) and that causes some misunderstandings. He is always looking for her (the first sentence of the book is "¿Encontraría a la Maga?" - Would he find Maga?) and this is one of the book's teaching: we must keep seeking, looking for whatever we want. Only if we do so, we'll be sure that we're still alive.
Cortazar writes with a romantic point of view. After this reading, you will not be indifferent, you will not be the same, It's longer than The Great Gatsby so I recommend you to read it when you have time, and also to let you be transported in Oliveira's world.
Vaig llegir Rayuela després d'El gran Gatsby i va ser molt diferent. El meu castellà és millor que el meu anglès, però em va costar molt més entendre la segona novel·la. Rayuela és un experiment: Cortázar proposa diferents maneres de llegir-lo, com si fos un joc (una xerranca). Va ser tot un repte per mi, mai havia llegit res igual, i va ser divertit. Tot i això, crec que no en vaig treure tot el suc que podia treure'n. Potser d'aquí uns anys me'l torno a llegir i n'aprenc moltes més coses.
Va d'un home intel·lectual, Horacio Oliveira, i els seus amics/gues, amants, problemes... Està enamorat de Lucía (la Maga), molt diferent d'ell (ella és més innocent, romàntica, màgica...) i això provoca alguns malentesos. Oliveira sempre la busca (la primera frase del llibre és "¿Encontraría a la Maga?") i aquesta és una de les morals del llibre: hem de seguir buscant. Només així podrem saber si estem realment vius.
Cortázar escriu des d'un punt de vista romàntic. Rayuela no us deixarà indiferents. És més llarg que El gran Gatsby així que recomano llegir-lo amb temps (l'estiu és genial, per exemple). També recomano que us deixeu endur per l'univers d'Oliveira, i que us deixeu perdre.
Vaig llegir Rayuela després d'El gran Gatsby i va ser molt diferent. El meu castellà és millor que el meu anglès, però em va costar molt més entendre la segona novel·la. Rayuela és un experiment: Cortázar proposa diferents maneres de llegir-lo, com si fos un joc (una xerranca). Va ser tot un repte per mi, mai havia llegit res igual, i va ser divertit. Tot i això, crec que no en vaig treure tot el suc que podia treure'n. Potser d'aquí uns anys me'l torno a llegir i n'aprenc moltes més coses.
Va d'un home intel·lectual, Horacio Oliveira, i els seus amics/gues, amants, problemes... Està enamorat de Lucía (la Maga), molt diferent d'ell (ella és més innocent, romàntica, màgica...) i això provoca alguns malentesos. Oliveira sempre la busca (la primera frase del llibre és "¿Encontraría a la Maga?") i aquesta és una de les morals del llibre: hem de seguir buscant. Només així podrem saber si estem realment vius.
Cortázar escriu des d'un punt de vista romàntic. Rayuela no us deixarà indiferents. És més llarg que El gran Gatsby així que recomano llegir-lo amb temps (l'estiu és genial, per exemple). També recomano que us deixeu endur per l'univers d'Oliveira, i que us deixeu perdre.
See you soon / Fins aviat
Earthankful / Clàudia i Montse
Bona entrada i ànims amb el blog, a veure per quan una entrada sobre cinema i algunes recomanacions, continueu així :')
ResponElimina